Pot, la teràpia, desbloquejar les habilitats cooperatives?

El suport que proporciona el terapeuta, amb l’objectiu final que el pacient assoleixi l’autosuport, és comparable amb el suport mutu, que, en darrer terme, també persegueix l’autosuport d’un determinat grup. Per exemple, els treballadors quan s’associen per autoocupar-se, alliberant-se de la dependència d’un ˝creador d'ocupació" o emprenedor. Empoderament equival, en argot polític, a autosuport, en argot terapèutic. Autosuport i empoderament van en la mateixa direcció.

Amb la teràpia (com també amb la meditació) el terapeutitzat augmenta la consciència sobre el que li passa i el que passa al seu voltant. Sembla inevitable que augmenti també la consciència sobre el conflicte social i econòmic on està immers.

Per tot l’exposat seria interessant anar introduint la cooperativitat en el corpus teòric de la teràpia juntament amb altres ítems comuns com l’autoestima, l’autoconeixement, la responsabilització, etc. contribuint d’aquesta manera a catalitzar el canvi de paradigma també en l’àmbit terapèutic.

L’aposta és per una teràpia específica per restaurar les habilitats cooperatives. El bloqueig cooperatiu és semblant al bloqueig creatiu. Es manifesta amb un seguit d’introjectes, amb una manca de consciència grupal, amb dificultats per contacte autèntic, opacitat en la comunicació, etcètera.

Pot suplir la teràpia la manca d’experiències cooperatives i la formació acadèmica i la pressió ambiental competitiva? Per la meva experiència personal pot ser de gran ajut. Obrir la consciència cap una visió més col·lectiva i airejar els introjectes esmentats.

I no sols això.

Penso que la Teràpia Gestalt, en general, fomenta el cooperativisme, pel fet que amb la seva pràctica habitual i, sense proposar-s’ho de forma explícita, fomenta l’empoderament, la responsabilitat sobre el que passi al meu grup d’iguals, el suport mutu, etc. I aquesta influència positiva arriba tant per la banda dels professionals terapeutes com per la dels companys en el cas de grups. Els participants “competeixen” per aportar, per cooperar amb els altres membres del grup de teràpia (o de formació de terapeutes), des de la pròpia experiència o intuïció, amb un desig clar d’ajudar.

En la majoria de situacions dramàtiques actuals, la teràpia pot fer sorgir solucions però sempre tenint un marc clar, un context polític definit i cert que vagi sempre a favor de la persona i de tot el col·lectiu en la mateixa situació que ella. 
Passar d’una concepció individual del problema, amb culpa o responsabilitat exclusivament individual a una visió global, col·lectiva, on la responsabilitat es cenyeix a prendre consciència i el recurs principal, acudir al suport mutu (familiar, o del grup d’afectats), i això s’assoleix, en definitiva, rescatant la vocació cooperativa humana.
 

Òscar Pàmies